Patrimoni cultural

El cinema ofereix moltes possibilitats d'anàlisi més enllà de les estrictament artístiques.
El cinema és, volgudament o de manera inconscient, el testimoni de la societat que l'ha creat. La ideologia, les mentalitats, els costums, els paisatges, les modes, etc., hi són presents, tant en el films de ficció, encara que tractin èpoques passades, com en els documentals.

Per això, el cinema ha començat a ser valorat con una font auxiliar en la investigació històrica.

El cine club del Capri ens dóna la possibilitat de parlar sobre cinema i història.



14 de desembre a les 20:00h. Cine Club al Capri
Il Gattopardo




L'argument

Don Fabrizio, el príncep de Salina i la seva família, representen la vella aristocràcia siciliana que veu trontollar la seva situació privilegiada a causa de les convulsions polítiques de la Itàlia de 1860. Davant el perill de la invasió de les tropes revolucionàries de Garibaldi, tota la família es trasllada a la casa de camp de Donnafugatta. Don Fabrizio, conscient del nou ordre que albira, intenta una aliança matrimonial entre el seu nebot, Tancredi, i Angelica, la filla del ric alcalde liberal de Donnafugatta, Don Calogero.

Luchino Visconti

Visconti (Milà, 1906 - Roma, 1976) és un dels autors més reconeguts del cinema italià. D'origen aristocràtic, ostentà el títol de comte de Lonate Pozzolo. Persona amb una cultura àmplia i amb molta sensibilitat artística, s'inicià en el cinema l'any 1936, com a col•laborador del francès Jean Renoir. El contacte amb els joves intel•lectuals italians el va acostar a l'esquerra i al cinema de compromís dintre del corrent que s'anomenaria neorealisme. Algunes de les seves primeres obres són pel•lícules fonamentals d'aquest corrent, que busca plasmar la realitat quotidiana de les classes populars i marginals, i que acostuma a treballar amb actors no professionals i amb persones reals, i que té una predilecció pel blanc i negre. Destaquen: La terra trema (1948) i Rocco e i suoi fratelli (1960).

El cinema de Luchino Visconti ha destacat per la bellesa de les seves composicions, amb magnífics escenaris i ambientacions, i per l'elegància dels seus personatges en contrast amb la cruesa i la denúncia que dominen els seus arguments. Així, cal destacar títols tan emblemàtics com: La cadutta degli dei (1969), Morte a Venezia (1971), Ludwig (1972), Confidències (Gruppo di famiglia in un interno, 1974).

Els actors

Il Gattopardo anirà sempre lligada a la magnífica composició de Burt Lancaster que fa, probablement, la millor interpretació de la seva llarga i reconeguda carrera. Lancaster s'havia forjat una important popularitat, amb títols com: The Flame amb the Arrow (1950); The Crimson Pirate (1952), Apache (1954), Trapeze (1956). A diferència d'altres estrelles, no havia defugit mai títols més compromesos: From here to eternity (1953), Judgement at Nuremberg (1961), Seven days in May (1964).

En plena maduresa, buscà nous reptes en el cinema europeu i la relació amb Visconti fou d'allò més profitosa des del punt de vista artístic. La seves intervencions en el cinema i en la televisió el portaren a creuar l'Atlàntic en nombroses ocasions fins a la seva mort.

Il Gattopardo va ser el film que llançà definitivament la carrera dels joves Alain Delon i Claudia Cardinale. El primer, que es convertiria en tot un símbol del cinema francès, va obtenir un Oscar gràcies al paper protagonista de Rocco i els seus germans i ella, amb una carrera més irregular, seria imprescindible en les produccions italianes i en costoses coproduccions.


La novel•la

Giuseppe Tomasi, príncep de Lampedusa (Palerm, 1896 - Roma, 1957) és l'autor d'una única novel•la, Il Gattopardo, que va ser publicada l'any següent de la seva mort. Ambientada a Sicília, descriu un món i uns personatges que li eren molt propers.

La primera traducció al català (El Guepard, 1962) és obra de l'escriptor mallorquí Llorenç Villalonga , autor d'obres destacades com Bearn i Mort de dama, que recreen la decadència de l'aristocràcia mallorquina, un punt de connexió amb l'obra de Lampedusa.

La història

La Itàlia que arriba al segle XIX és un conglomerat de diferents estats sobirans, alguns dels quals estan vinculats a monarquies europees com els Borbons i els Habsburg. Aquest mapa, que tenia l'origen en els estats medievals, era part de les conseqüències de la reorganització d'Europa que havien fet les grans potències en el tractat de Viena (1814), a la caiguda de Napoleó. Aquest retorn a l'Antic Règim coincidia amb el creixement del pes econòmic de la burgesia i amb l'aparició de corrents progressistes entre diferents estaments socials, molts dels quals vinculats a la maçoneria.

El Risorgimento o unificació peninsular és el triomf dels corrents que busquen la creació d'un estat únic i que intenten recuperar el pes polític del món clàssic, per sobre dels estats sorgits durant l'edat mitjana. En el procés d'unificació hi conflueixen diversos corrents que, tot buscant el mateix objectiu final, són completament diferents ideològicament. D'una banda, la línia monàrquica, representada per Cavour i el rei Víctor Manuel de Saboia, i de l'altra els corrents republicans, representats per Mazzini. Una tercera via, revolucionària i romàntica, estava encapçalada per Garibaldi i el seu exèrcit de camises roges.

Després de llargs anys de lluites, s'acabà imposant el corrent monàrquic que, el 1861, havia proclamat Víctor Manuel II com a rei d'Itàlia.